La virtut de la discreció


Per a les persones que exercim la professió del secretariat, la discreció és condició sine qua non. Però, més enllà de ser exigible a aquesta o a qualsevol altre professió, es converteix en una virtut admirable quan hom cultiva i mima aquest extraordinari valor.

Habilitats com la sensatesa, el tacte, la reserva en les accions, la prudència i la elegància, són qualitats que ens enalteixen, no només a nosaltres mateixos, sinó també a les persones que més ens estimem i mereixen del nostre respecte.

La reserva del que no fa sinó allò que convé de fer, que diu sinó allò que convé de dir, que sap callar allò que li ha estat confiat, el tacte per parlar o de fer, fa al cas a la manera de ser i de comportar-se. Sovint complicat, si tenim en compte que les persones, amb l’ànim de voler ser perspicaços, aguts o originals, ensopeguem amb l’estupidesa.

La discreció és saber protegir les intimitats de la vida pròpia i de la vida aliena, que poden anar des de secrets que sabem d’altres, desitjos inconclusos, frustracions, pors, insatisfaccions o ambicions que han quedat a mig camí.

Una persona discreta no invadirà ni violentarà, a més, la intimitat d’altri. No farà comentaris que puguin irritar a altres persones, que les incomodin i que les violentin. No farà preguntes inoportunes, ni en públic ni en privat. No preguntarà a boca de canó , per exemple, què guanya o quant li ha costat el vestit que porta, tampoc si ha provat les drogues o de la seva inclinació sexual.

És fonamental fer un esforç per entendre i practicar el concepte de la discreció social, també en la comunicació 2.0, tan estesa, hores d’ara, en les xarxes socials i relacionar-nos amb les persones i/o els perfils socials respectant l’estatus, la competició, la reputació i els seus estàndards.

Depèn del seny i del sentit comú el parlar o escriure amb mesura. Sovint, la indiscreció és una incontinència verbal, una mania de repetir les coses en qualsevol lloc i davant de qualsevol persona. És un vici personal i una falta de tacte i de prudència.

La indiscreció no està penada per la llei com a tal, només les seves conseqüències, però si que està penada per la vergonya i la serietat de les altres persones. Penada per l’empobriment que li suposa a aquell que ha estat indiscret.

El remei és adonar-se que se’ns escapa la llengua. Es tracta de fer servir el criteri: tenir el criteri de quan s’ha de dir alguna cosa o millor callar, i no pas perquè sigui dolent dir-ho, sinó perquè és millor mantenir la discreció i guardar i preservar la intimitat i la privacitat de les persones. És una qüestió d’entrenament.

“Hom és amo del que calla i esclau del que parla”
Sigmund Freud

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s